En un petit territori català, industrial i de serveis, agrícola i mariner, s’hi fan unes cols que arriben als mercats amb una presència tan seductora com una poncella gegantina. Són cols de fulla verda i butllofada, de tacte ters i sonor, de tronc amb serva. Són cols que fan olor de col, que omplen d’aromes l’aigua quan bull, i que per això inspiren a fer-ne una sopa escaldada. Són cols que fan
bona parella amb les patates, o bona companyia a la perdiu, que perfumen en la justa mesura una carn d’olla, i són també adequades per despullar-les i tornar-les a vestir, afegint-hi carn picada entre fulla i fulla abans de coure-les amb sofregit. Són cols amb uns ulls tan tendres, que mereixen ser posats a l’amanida i, menjar-los crus, amb una vinagreta suau, tal com recomanen els nutricionistes moderns.

Demaneu al vostre proveïdor de cols quines són les millors de la parada, i és molt possible que us ofereixi cols amb “nom i cognom” (del productor, és clar); potser les trobareu petites, però no patiu perquè no us fallaran: triomfareu tant amb un trinxat amb cansalada com amb una bullida amb bacallà i all-i-oli. A taula, entendreu per què valen un xic més: la col s’haurà expressat al vostre
plat i us farà veure el valor de la col que heu comprat, el valor de la verdura més ben posicionada a la llista dels vegetals recomanats. Entendreu també el valor del pagès, l’últim heroi romàntic, tossut i dedicat, amb un esforç impagable, a continuar cuidant la catifa verda de salut dels horts catalans, que són jardins de vida.